Història

  • I
    Fundació del PRE

    Fundació del PRE

    El Partit Republicà d’Esquerra va néixer com a resultat de la fusió de dos partits republicans catalans de certa trajectòria. El 17 d’abril de 1935, en un local del Passeig de Gràcia de Barcelona, i vigents encara les restriccions polítiques a causa dels fets d’Octubre de 1934, es va formalitzar la fusió dels partits Esquerra Nacional a Catalunya (l’antic Partit Català d’Acció Republicana, PCAR) i del Partit Republicà Radical Socialista Català (PRRSC), formant una nova força republicana i d’esquerres a Catalunya que a partir de llavors tindria el nom de Partit Republicà d’Esquerra.

    El nou consell general del PRE fou format per 14 membres, vuit de l’antic PRRSC i sis per l’antiga ENC:

    • President: Faustí Ballvé Pallisé (ENC)
    • Vicepresident: Ramón Nogués i Biset (PRRSC)
    • Vicepresident segon i comptador: Ramon Noguer i Comet (PRRSC)
    • Secretari: Brauli Solsona Ronda (PRRSC)
    • Tresorer: Eduard Albors. (ENC)
    Vocals:
    • Josep Granell i Morell (PRRSC)
    • Benet Piñana (PRRSC)
    • Josep Brufau (PRRSC)
    • Joan Arqués (PRRSC)
    • Edmond Narro (ENC)
    • Josep Garreta (ENC)
    • Albert Balari (PRRSC)
    • Crisant Berlin Casamitjana (ENC)
    • Josep O. Guimet (joventuts ENC)

    De seguida, el nou partit es va adscriure al partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana, convertint-se en la seva federació catalana. El PRE comptava llavors amb dirigents de llarga trajectòria política i cert prestigi, entre els que es comptaven l’advocat i economista Faustí Ballvé, el periodista Brauli Solsona, dirigents marcel·linistes com ara Ramon Nogués i Biset o l’empordanès i federalista Ramon Noguer i Comet.

    La militància del PRE provenia majoritàriament de les files del marcel·linisme, entre els que es comptaven casals republicans i federalistes de llarga tradició, sobretot a les comarques tarragonines. Però va ser a les terres de l’Ebre i especialment a Tortosa on el PRE va assolir un paper d’importància, on va convertir-se en la força política d’esquerres preponderant, superant l’ERC.

    Tot i no ser membre del consell del PRE, també Marcel·lí Domingo tingué un enorme protagonisme en la fundació del PRE, de fet, en va ser un dels principals inspiradors. Des de la seva sortida d’ERC l’any 1932, motivada per una dolorosa i dura campanya del seu propi partit contra la seva tasca ministerial i la seva militància al partit radicalsocialista, Marcel·lí Domingo buscà la manera de consolidar un partit republicà catalanista i d’esquerres però responsable i compromès amb la República tant com amb Catalunya.

    Font: El Partit Republicà d’Esquerra (1935-1948): una aproximació al republicanisme no hegemònic a Catalunya, per Gil Morel, R.

  • II
    El PRE durant els anys 1935-1939

    El PRE durant els anys 1935-1939

    Després de la tardana fusió entre el PCAR i el PRRSC, reproduint a Catalunya la significació i el projecte que representava el partit d’Izquierda Republicana a nivell espanyol, es perfila la possibilitat d’un projecte polític amb força pròpia a Catalunya, que si no hagués estat per les circumstàncies dels darrers anys de la República i del desenvolupament de la Guerra Civil, probablement hagués pogut arribar a consolidar-se.

    La campanya de mítings engegada per tot Catalunya, amb la participació de Domingo, Nogués i Biset, Faustí Ballvé i altres dirigents, fou el toc de sortida de les intenses activitats del partit durant la segona meitat de 1935 i la primera meitat de 1936. En aquest període el PRE va conèixer el seu millor moment, amb creixement en militància, obertura de nous centres, adhesió d’agrupacions i recuperació de la influència que havia tingut el radicalsocialisme a Tarragona. L’indici més clar de l’existència d’una força republicana en creixement, i a tenir en compte dins el panorama polític català és el fet que el PRE aconseguí tres diputats a les eleccions de febrer de 1936, dins el Front Popular, que van ser les úniques eleccions a les que el PRE va poder presentar-se.

    Amb l’inici de la guerra, el PRE comparteix la crisi dels republicans davant l’embranzida de les organitzacions obreres que es fan amb el control de la situació. Malgrat que els primers mesos es registra una activitat important i s’organitzen milícies pròpies (Columna Casas Sala, Azaña, Democràcia, Marcel·lí Domingo…), l’allargament de la Guerra Civil suposa el progressiu declivi del PRE. Marginat de les institucions en no ser present al Parlament de Catalunya, dividit en conflictes interns i privat dels seus regidors i alcaldes en les poblacions on era majoritari, com ara Tortosa, a causa dels decrets del govern català, el partit cau en la irrellevància i el març de 1937 perd bona part de la seva força a les comarques de Tarragona, amb l’adhesió de les principals agrupacions del PRE de Tarragona a ERC, encapçalades pel dirigent marcel·linista Ramon Nogués i Biset.

  • III
    Clandestinitat i exili (1939-1977)

    Clandestinitat i exili (1939-1977)

    De forma semblant a altres partits polítics del bàndol derrotat, el Partit Republicà d’Esquerra va aconseguir reorganitzar-se, tot i que precàriament, a l’exili. L’inici de la segona guerra mundial i el declivi de les potències de l’eix feia créixer esperances entre els republicans de que el règim de Franco cauria junt amb les potències feixistes. La organització republicana a l’exili era, doncs, importantíssima, si s’esperava el retorn a la pàtria.

    És a partir de mitjans de 1944, després de produir-se el desembarcament aliat a Normandía i l’alliberament de França dels alemanys, quan la victòria aliada comença a ser contemplada a l’horitzó, i quan els partits republicans es reorganitzen. Pel que fa a Izquierda Republicana, la mort dels seus dos caps més visibles i carismàtics, Manuel Azaña l’any 1940 i Marcel·lí Domingo l’any 1939, suposa un cop molt fort, així com també per al Partit Republicà d’Esquerra. La mort de Domingo, un dels principals inspiradors del partit, va ser viscuda especialment de prop pels dirigents del PRE, que van assistir al seu enterrament: Brauli Solsona, Ramon Nogués i Biset, Faustí Ballvé, Ramon Noguer i Comet o Adolf Cabús.

    En la mateixa mesura que altres partits, la major part dels exiliats del PRE van anar a parar a França, repartits en diversos departaments, o a Mèxic, agrupats amb els membres d’IR a l’Ateneo Salmerón. El President del PRE, Faustí Ballvé, va arribar a Mèxic després d’una breu estada a França, mentre que altres dirigents importants, com Solsona o Noguer i Comet, van quedar-se a França.

    Mentrestant, el PRE també va sobreviure en la clandestinitat, si més no durant els anys 40. A Catalunya s’havia format a partir de 1944 el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, organisme format inicialment per ERC, Acció Catalana, Unió de Rabassaires, Unió Democràtica, Estat Català i Partit Republicà d’Esquerra; i que després s’amplià a altres partits i sindicats catalans. L’objectiu d’aquesta organització fou la coordinació d’esforços des de l’interior per al derrocament del règim de Franco i el restabliment de la normalitat democràtica. El CNDC proposava una tercera república de caire federal, o fins i tot confederal, en línia amb les aspiracions catalanes. La relació d’aquest organisme amb la presidència de la generalitat a l’exili, l’autoritat de la qual reconeixia però a canvi de llibertat d’acció a l’interior, fou tensa, i a la pràctica el CNDC va desaparèixer el 1952 amb la mort del seu primer president, havent fet tan sols alguns intents de pressió internacional sense èxit.

    Els recels i les divisions internes dins els propis exiliats, catalans i espanyols, i la impossibilitat del retorn que s’albira cada vegada més clarament conforme passen els anys, fan que l’activitat dels dirigents del PRE vagin cessant durant els anys següents. Izquierda Republicana segueix viva, i fins i tot es formarà una plataforma unitària republicana, Acción Republicana Democrática Española (ARDE), però sense la participació dels principals líders del PRE.

    Malgrat les esperances, la possibilitat d’una intervenció aliada al final de la segona guerra mundial es va esvair de mica en mica, i en bona part per la incapacitat de la oposició democràtica de fer un front comú de pressió.Tot aquest clima va fer que el PRE anés diluïnt la seva activitat i es convertís cada vegada més, en una resta simbòlica del que havia sigut, i els seus dirigents s’apartaren progressivament de l’activitat política activa.

  • IV
    Transició i restauració monàrquica (1977-2008)

    Transició i restauració monàrquica (1977-2008)

    La mort de Franco i l’inici de la transició van permetre la celebració d’eleccions. Tot i això, les primeres eleccions no van ser democràtiques ja que els partits republicans tenien prohibit presentr-s’hi: La monarquia havia de ser inqüestionable i no es podia tolerar la presència de diputats republicans que puguessin alçar la veu contra el successor de Franco i defensar el retorn a la legalitat republicana.

    No és fins el 1977, un cop passades les primeres eleccions, quan es permet la legalització dels partits republicans, essent Izquierda Republicana, ERC i ARDE alguns dels principals. Els pocs militants catalans que hi havia llavors van seguir la línia d’Izquierda Republicana sense arribar a reconstruïr l’antic PRE. Alguns d’ells, com Venanci Díaz Vila, veterà militant de Sant Feliu de Guíxols, van formar part de les candidatures a les primeres eleccions a les que es va poder presentar Izquierda Republicana l’any 1979, sota el nom de “Candidatura Unitaria de Izquierda Republicana”, que incloia també membres del PCE (m-l).

    cartellcedoc_2563_union

    El 1986, es funda la coalició Izquierda Unida, de la qual Izquierda Republicana en va ser partit fundador, i no serà fins al 2002 que, degut a discrepàncies en la línia política d’IU, que Izquierda Republicana en sortirà. En aquest moment, els militants catalans formaràn una organització catalana autònoma d’IR, anomenada IR-PRE, que es posarà en marxa amb autonomia pròpia dins l’àmbit de Catalunya i presentaràn la seva primera candidatura a les eleccions catalanes de l’any 2006, amb un resultat modest.

    L’aparició d’un grup de militants nous i la ruptura del PRE amb Izquierda Republicana arran del Congrés de 2007, que provocaran una escissió dins d’IR, el PRE començarà una nova etapa dins la història del partit.

  • V
    El PRE dins Izquierda Republicana (2008-2013)

    El PRE dins Izquierda Republicana (2008-2013)

    La situació d’escissió que es va produïr al congrés d’Izquierda Republicana després de la mort del seu secretari general, en la que dos sectors del partit van haver de recórrer als tribunals per decidir qui es quedava amb les sigles, va motivar una etapa difícil per al PRE, que recolzava el sector renovador d’IR, però això no va impedir que el PRE seguís amb la seva activitat política.

    Malgrat la nostra condició de partit minoritari, l’estratègia del PRE entre els anys 2008 i 2013 va ser la d’intentar representar el republicanisme a Catalunya i participar activament als diferents processos electorals que es van convocar. Després d’haver participat a les eleccions autonòmiques catalanes de 2006 i 2010 i les municipals de 2007 a la ciutat de Barcelona, i les generals de 2008, a les eleccions municipals de l’any 2011 vàrem recollir el fruit del nostre treball obtenint el nostre primer regidor a la localitat de Montgat (Maresme), el company Gabriel Salguero, que segueix sent regidor a data d’avui.

    L’any 2012, davant la decisió judicial d’atorgar les sigles d’Izquierda Republicana al sector conservador d’IR (que era partidari d’entrar de nou dins d’Izquierda Unida), el PRE va decidir trencar les relacions orgàniques amb IR i treballar per un nou projecte republicà indepedent d’àmbit estatal: Alternativa Republicana.

  • VI
    Actualitat

    Actualitat

    L’any 2013 el PRE va ser un dels partits impulsors de la iniciativa d’Alternativa Republicana (ALTER), que pretenia ser, a partir de 5 punts bàsics, la unió entre els diferents partits republicans d’esquerres de l’estat per coordinar-se en una acció conjunta. A més del PRE, s’hi van incorporar Acción Republicana Democrática Española (ARDE), Unión Republicana (UR) i el sector d’Izquierda Republicana (IR) que havia perdut la batalla judicial.

    Una de les primeres fites del partit ha estat aconseguir presentar una candidatura conjunta a les eleccions europees de 2014, en la qual el PRE hi va participar molt activament, i a l’actualitat el partit treballa per a consolidar-se a la resta de l’estat.

    Actualment, el PRE es troba en un procés de replantejament estratègic, el qual ha de plasmar-se en el proper IIIr congrés del PRE, que es pretén que sigui un congrés de refundació, obert i participatiu envers la ciutadania.

Fundació del PRE

El Partit Republicà d’Esquerra va néixer com a resultat de la fusió de dos partits republicans catalans de certa trajectòria. El 17 d’abril de 1935, en un local del Passeig de Gràcia de Barcelona, i vigents encara les restriccions polítiques a causa dels fets d’Octubre de 1934, es va formalitzar la fusió dels partits Esquerra Nacional a Catalunya (l’antic Partit Català d’Acció Republicana, PCAR) i del Partit Republicà Radical Socialista Català (PRRSC), formant una nova força republicana i d’esquerres a Catalunya que a partir de llavors tindria el nom de Partit Republicà d’Esquerra.

El nou consell general del PRE fou format per 14 membres, vuit de l’antic PRRSC i sis per l’antiga ENC:

  • President: Faustí Ballvé Pallisé (ENC)
  • Vicepresident: Ramón Nogués i Biset (PRRSC)
  • Vicepresident segon i comptador: Ramon Noguer i Comet (PRRSC)
  • Secretari: Brauli Solsona Ronda (PRRSC)
  • Tresorer: Eduard Albors. (ENC)
Vocals:
  • Josep Granell i Morell (PRRSC)
  • Benet Piñana (PRRSC)
  • Josep Brufau (PRRSC)
  • Joan Arqués (PRRSC)
  • Edmond Narro (ENC)
  • Josep Garreta (ENC)
  • Albert Balari (PRRSC)
  • Crisant Berlin Casamitjana (ENC)
  • Josep O. Guimet (joventuts ENC)

De seguida, el nou partit es va adscriure al partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana, convertint-se en la seva federació catalana. El PRE comptava llavors amb dirigents de llarga trajectòria política i cert prestigi, entre els que es comptaven l’advocat i economista Faustí Ballvé, el periodista Brauli Solsona, dirigents marcel·linistes com ara Ramon Nogués i Biset o l’empordanès i federalista Ramon Noguer i Comet.

La militància del PRE provenia majoritàriament de les files del marcel·linisme, entre els que es comptaven casals republicans i federalistes de llarga tradició, sobretot a les comarques tarragonines. Però va ser a les terres de l’Ebre i especialment a Tortosa on el PRE va assolir un paper d’importància, on va convertir-se en la força política d’esquerres preponderant, superant l’ERC.

Tot i no ser membre del consell del PRE, també Marcel·lí Domingo tingué un enorme protagonisme en la fundació del PRE, de fet, en va ser un dels principals inspiradors. Des de la seva sortida d’ERC l’any 1932, motivada per una dolorosa i dura campanya del seu propi partit contra la seva tasca ministerial i la seva militància al partit radicalsocialista, Marcel·lí Domingo buscà la manera de consolidar un partit republicà catalanista i d’esquerres però responsable i compromès amb la República tant com amb Catalunya.

Font: El Partit Republicà d’Esquerra (1935-1948): una aproximació al republicanisme no hegemònic a Catalunya, per Gil Morel, R.