Em dic Esteve Fité, i visc a Badalona, militant de base de fa uns dos anys. Com podeu veure companys(es) fins aquí les meves explicacions segueixen el corrent normal. Ara bé, sóc postlocotiu. Una paraula que en alguns diccionaris no figura, però que serveix per definir a la persona que ha perdut l’oïda o part d’ella, després d’haver adquirit la parla. No confongueu amb les persones afectades per una sordesa greu, les quals des del seu naixement, o en els primers anys de la infància es queden absolutament sense oïda( els anomenats erròniament per part de la nostra societat , sordmuts). Un fet que les immergeix en el món del silenci absolut. O sigui que en no poder oir els sons, tampoc les paraules, fet pel qual no poden articular-les, encara que si, emeten sons d’exclamació guturals en ser una qualitat innata de la natura. Reprenent el fil anterior, els postlocotius seguim pertanyent al món dels orals.
Però la nostra pèrdua auditiva ens nega a poder oir la ràdio, el cinema, la televisió o altre mitjà d’ones diferents a la nostra veu humana, com per exemple les conferències o mítings que necessiten d’un micròfon i(o) altaveu. Al cinema i la televisió tenim necessitat de la subtitulació.
En canvi per oir la veu natural de la persona, amb la qual parlem, ens veiem obligats a portar un audiòfon, a més de llegir-l’hi els llavis. En referència als llocs abans esmentats sales o aules, haurien d’estar equipats amb bucles magnètics, que són uns cables que envolten l’espai tancat, i escampen les paraules del conferenciant, previ un micròfon al seu davant, on es troben les sortides dels susdits filferros.
En col·locar-nos l’audiòfon en una posició anomenada T, podem sentir perfectament amb claredat les paraules de l’orador. Segurament us semblarà estrany, però són avanços de la ciència, quasi miraculosos, que ens permeten seguir en el món oral, i no quedar-ne exclosos. Algunes sales de regidories, corresponents a barris o districtes de Barcelona, ja en disposen. Com podeu veure les persones amb problemes auditius ens esforcem per no restar exclosos del món dels orals. Ara això si, demanem un petit esforç per part dels oients.
Quan parleu amb una persona postlocutiva, vocal·litzeu el màxim possible, sempre de front. No gireu, ni abaixeu el cap, ja que en aquest cas no us podrem llegir els llavis. Tampoc els crideu, mantingueu l’adequat volum de veu, seguit d’una continuada cadència. Podrem escoltar-vos, i mantenir una conversa amb vosaltres.